Talaia privilegiada, la Torre dels Aurons és un dels miradors naturals més exclusius del Massís amb unes vistes excepcionals sobre Frares. Guanyar el cim obliga sí o sí a dedicar uns minuts a contemplar l’espectacle mentre recollim cordes i preparem el ràpel, moment de joia que l’escalador d’esperit sensible sap assaborir amb calma. L’Aresta Fredi-Picazo…
La Roca d’en Barberà, queda empetitida per la contundent presencia de la Prenyada; tot i així es tracta d’una agulla amb entitat pròpia, terreny de joc per excel·lència de l’escalada esportiva i el grau sant-benedictí. No obstant, entre mig de tan setè grau s’enfila una clàssica i super-directa Hispano-Suècia, que sense manies supera l’extraplom característic…
L‘Entre Línies acaba de completar l’oferta de vies fàcils a Can Jorba. Amb un primer llarg més bonic del que sembla d’entrada, la via s’enfila fins el capdamunt de la Miranda de Can Jorba, deixant-nos al peu de la preciosa Aresta Brucs, una petita perla de roca perfecta que no ens podem deixar perdre.
De la magnífica cinglera dels Esplovins l’Esperó de les Orenetes destaca voluminós. Un grapat de vies s’atreveixen a guanyar-lo, essent l’EDER un dels traçats més clàssics. Bona via, cerca les debilitats en tot moment, dibuixant una línia del tot lògica i prou directa. Amb trams atlètics i algun de tràmit, pràcticament des-equipada, hi trobem passatges…
Ubicació magnífica, abocat al sud, amb un teló de fons d’oliveres, el Faraó és un bon destí pel mesos freds. A més l’aproximació feixuga assegura tranquil·litat, sens dubte el millor complement per gaudir d’aquesta preciosa integral, plena de lògica i categoria.
La via dels Indignats aprofita amb avarícia el rocam agraït d’aquest pany per amb tres llargs de corda plantar-s’hi al capdamunt. La via, de dificultat molt moderada resta completament equipada i només haurem de menester un grapat de cintes per repetir-la. Molt ràpida, és recomanable combinar-la amb altres itineraris si no us voleu quedar amb…
La Rapsòdia fou el tercer itinerari de la paret després de la TIM i l’Estenalles, oberta per un grup d’escaladors de la Unió Excursionista de Sabadell. Aquí predomina el lliure, exceptuant el primer llarg, íntegrament en artificial i un parell de passos del segon. Hi destaca la tercera i sobretot la quarta tirada que es…
Arriba l’hora baixa, i les llums prenen tonalitats úniques que inevitablement conforten l’esperit inundant-ho tot d’una calma que fa de l’acció de l’escalada quelcom gratificant, íntim. Per aprofitar aquestes tardes que s’allarguen una bona excusa és estirar la Jacint Aguilar per sota amb la Colorantes Permitidos, aconseguint una combinació variada, ràpida i amb una aproximació…
La dècada que va de 1956 a 1966 fou una bona etapa pel GEDE, on hi coincidiren noms com el de Josep Santacana, Manel Guasch o Jaume Mas entre d’altres; escaladors que obriren un grapat de rutes ha Montserrat que han esdevingut clàssiques i cita obligada. Itineraris com la GEDE del Pas del Príncep, la…
Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura i el cert és que la Krak Band és pot petit, però alhora amaga una confitura reservada als paladars més exigents. Dos tirades radicalment oposades però amb el denominador comú d’una gran bellesa, la primera per una fantàstica fissura a equipar i la segona…
La via del Lluís es troba a la dreta de la Brothers Ruiz que creua a la part alta. El primer llarg original, és una molt poc interessant rampa de III que desmereix la resta de la via, nosaltres aprofitem la primera tirada de la Temps de Neu, que puja directa fins la primera reunió,…
Preciosa via, poc equipada i amb una línia esplèndida, que demana ser escalada a crits. Tot i la seva aparent candidesa haurem de donar la talla, cercant el pas, intuint per on es van enfilar aquells que van passar abans i assaborint per això mateix l’essència de l’escalada més autèntica.
Diuen de la CADE que és la gran clàssica de la Paret de les Bagasses i certament reuneix totes les característiques perquè hagi estat la via més repetida de la paret durant dècades: llarga, de grau moderat, pràcticament equipada i relativament poc compromesa. L’escalada esdevé del franca i engrescadora, sempre amb bona presa, tot i…
La característica fissura en forma d’arc del Ganivet de Diables és una línia que indubtablement ha estat dissenyada per ser escalada, i la Reina-Sànchez segueix fil per randa la lògica que marca la característica cicatriu, per enfilar-se fins al capdamunt del Ganivet de Diables. La via és senzillament preciosa, d’escalada franca i respectuosament restaurada per…
Amb el seu característic conglomerat prepirinenc d’altíssima qualitat i el generós equipament, la Performance és sens dubte una de les rutes més populars del Congost. Una línia que en el moment de la seva obertura fou audaç i exposada (8 peces de progressió) va ser posteriorment re-equipada pel gaudi del gran públic, resultant una escalada…
A la banda est de la Roca Narieda s’aixequen una sèrie de parets més o menys definides, vegetals com el mateix vessant sud d’aquesta, però amb una roca que s’intueix a estones igual de bona. La Rodamons del Bosc s’enfila per l’anomenada Paret de la Rufa, oferint una ruta d’essència clàssica, que cerca el més…
A l’extrem dret de l’Esperó Remacha, tot just a la dreta de la Cristian Gutiérrez hi trobem la darrera via oberta en aquest amortitzat pany de paret: Los Diablillos. Es tracta d’una via de dos tirades, generosament equipada i de dificultat molt assequible que va cercant l’espai lliure d’aquesta part de la paret, amb un…
La Valldan, situada a l’extrem occidental del terme d’Odèn treu el nas cap a l’horta d’Oliana tot intuint l’Alt Urgell, separada pel nord de la Mora Comdal i el Turp pels ataronjats estimballs per on discorre l’agraciada Esperó del Silenci. Via totalment equipada que sap trobar el camí entre la verticalitat i la delicadesa d’un…
En poc temps la tranquil·la zona de Rúbies a vist com l’activitat oberturista s’ha disparat, deixant aquesta part de Lo Peladet atapeït d’itineraris. La via Escenas de Matrimonio aprofita l’espai lliure entre la Maduritas Calientes i la Guineu Lliure, donant com a resultat una via de tall clàssic, semi-equipada i dificultat moderada que esdevé un…
L‘Amanita és una via de tall clàssic que ressegueix la lògica que marca el pany de paret per on s’eleva, flirtejant durant tres tirades precioses amb una fissura diagonal fins que aquesta es dilueix, és aleshores quan la via marxa cap a la dreta amb un llarg flaqueig que amaga un pas d’allò més intrigant. Una…
La Matarrates va ser el primer itinerari en arribar al cim del Serrat de les Garrigoses; els aperturistes vam aprofitar un antic projecte abandonat per seguir fins al capdamunt del Serrat cercant el camí més fàcil. Malauradament, en aquest cas la lògica no sempre coincideix amb la bellesa, sobretot a la part central de la…
A la dreta dels concorreguts Puntals d’Àger trobem el Trident, conjunt de tres esperons característics per on discorre la bonica Josep, Elena i Oriol, petit homenatge als muntanyencs accidentats al Balandrau l’any 2001. La via segueix en tot moment la lògica, evitant una serie de sostrets amb encertades zigazagues que cerquen la debilitat de la…
La gran llastra de la Mòmia, resseguida a l’esquerra per la Haus i a la dreta per la Santacana encara reserva una altre escalada 100% clàssica: La Pirenaic; amb una versió combinada amable (V/A1) esdevé la més assequible de les tres. La via, al contrari que les seves arrogants veïnes evoluciona aprofitant unes estretes fissures…
Al Barranc Salat, accident que separa la Paret de l’Os de la Paret del Pont, hi trobem el Penyal de Sant Llorenç, una modesta agulla d’una vintena llarga de metres, vertical i amb bona roca, que només veure-la convida a que ens hi enfilem, tant sols pel plaer que comporta. Tres vies ens duen al…
La Trompa és un dels monòlits més recorreguts de Montserrat; si ens hi fixem quasi sempre trobarem alguna cordada a la Boy-Roca o a la GEDE, els dos traçats més repetits de l’Agulla. En canvi a l’Anglada-Guillamon, discretament amagada, ombrívola i mirant al nord, difícilment hi farem cua. La via és un compendi d’escalada clàssica,…
Potser la paret d’Escales no és de les més atractives amb la presència de la presa en un primer pla i la fressa de la carretera. No obstant, posseeix un rocam excepcional, que ràpidament ens fa oblidar tots aquests condicionants i ens permet gaudir d’una escalada en un ambient original, vigilada per l’atenta mirada dels…
La Camel és la clàssica del sector i la més repetida juntament amb la popular Necronomicon. Poca aproximació, dificultats molt assequibles i passatges engrescadors sobre bona roca generosa en preses de totes mides són motiu suficient per atreure al personal. La via es troba equipada amb parabolts, tot i que un petit joc de tascons…
La cara nord del Barbet, sorpresa inesperada, entre suaus praderies se’ns presenta sobtadament, com un cop de puny, arrogant i desubicada, pròpia de contrades més occidentals. Ombrívola i estrictament encarada al nord és un destí fred, ideal per fugir dels dies d’estiu més rigorós. El Gran Diedre, compendi d’escalada clàssica, va a buscar el diedre…